La vida al desert.

El paisatge que envolta Yazd es desolador, impressionant. Intimida. Un gran desert, una espectacular hammada rodejada de muntanyes on l'aigua escasseja.

Tot i així, des de fa milers d'anys, han estat terres habitades, el menor indici d'humitat és aprofitat pel conreu i en consequència per a viure.

Com que no hi ha transport públic per arribar-hi, en Mohammed, un taxista de Yazd, ens acompanya primer a Meybod, un poble Sassanida pre islamic del segle III que encara conserva el castell, un dels més antics d'Iran. Els seus carrers d'adob, el sistema de canalització d'aigua qnat, un magatzem de gel i un caravanserai.

El taxi és una petita taca groga enmig del desert, arribem al poble abandonat de Kanganhar. Encara es poden sentir les passes de la seva gent al caminar pels laberíntics carrers, les rialles dels nens, el so de l'aigua als hammams (banys públics), les olors dels forns de pa de cada vivenda, el pujar i baixar per les escales, l'anar i venir de les seves cases... De tornada parem a Chak-Chak, una cova sagrada dels Zoroastres, la religió existent abans de la introducció de l'islam pels àrabs i que avui en dia encara es practica, actualment només queden al voltant d'uns 150000 creients, 4000 dels quals estan a Yazd. Una religió que data d'entre els 1500 i el 1000 a.C. basada en l'èmfasi de l'elecció moral; les persones són responsables dels seus actes, els bons et duran a la felicitat i els dolents al castig o a la ruïna. Creient en la puresa dels elements, en els seus ritus funeraris no contemplaven ni l'enterrament ni la cremació per no contaminar ni la terra ni l'aire. Abandonaven els cosos als elements i als voltors en les torres del silenci, recintes circulars situats dalt de turons. Aquesta pràctica va durar fins al 1960.