Kyoto i unes xancles que costen 400 euros.

Esperavem trovar-nos amb una ciutat deliciosa, amb petits carrers on les Geishas entraven i sortien de les cases de te, on la tradició i lo antic convivien amb el Japó modern. De tot això, només queden un parell de carrers enmig d'un modern i carent d'interès, centre urbà.

Tot i així, perdre's pels carrers de Kyoto et depara petites sorpreses, sobretot si escapes de la atapeïda ruta turística, on els japonesos es disfrassen amb la vestimenta tradicional per caminar per carrers plens de botigues de souvenirs.

-L'he vist d'esquena, m'ha fascinat el seu coll i els colors del seu kimono, he apretat el pas per posar-me a la seva alçada, caminava indiferent sota el munt de mirades fascinades al contemprar-la. - Perdona, puc fer-te: una fotografia? - si és clar. I ha posat per mi. Gràcies, quin somriure més extrany i complaent. És el seu ofici, complaure als homes.

En un petit teatre les Geishas fan la presentació de les Maikos (aprenents de Gheisa); posen en escena totes les seves habilitats: canten, ballen, toquen instruments i serveixen el te.

De camí cap a un temple, al girar la cantonada, un aparador amb el ferrari de les xancletes i un ciclista equilibrista transporta un munt de caixes de menjar fins a un petit restaurant.

Per fi un oasi de pau, el jardins que envolten el palau imperial, un munt d'edificis de fusta amb espectaculars taulades fetes amb petits trossos d'escorça de xipré, pavellons sense estridències, senzillesa de línies on s'alternen patis i jardins. Poc ha cambiat l'arquitectura, les mateixes línies de fa més de mil anys continuen vives en les cases actuals.

Escapada del centre urbà. Caminar pel bosc taronja. Deu mil Toris flanquejen el camí. Uns 4 km de passadís interromput de tant en tant per un grup de templets, protegits per guineus que són les encarregades de portar els misatges als deus de l'arròs i el sake.

Així han passat tres dies d'anècdotes en l'antiga capital imperial.