Marxem cap a Urumqui, la capital de la província de Xiangiang. Dues hores d' autobús i un estricte control per entrar a la ciutat, arcs detectors, registre de carnets i passaports i soldats armats. De nou, una inmensa ciutat xinesa, amb poques coses d'interés, ciutats estàndard en ràpid creixement, desordre en els barris que rodejen el centre on per contra domina l'ordre, carrers amb flors, centres comercials. Dos ciutats dins la mateixa, la ciutat Han, la del xinesos, sense controls i amb mesures de seguretat i la ciutat musulmana, amb soldats pels carrers, policies parapetats, controls... dos móns que com l'oli i l'aigua poden estar junts pero no es barregen.
Urumqi va ser font de conflictes entre les comunitats Han i Uigur durant el 2010, morts per dues bandes i arrestos a milers d'habitants de la etnia autòctona; es va imposar el toc de queda i es va suspendre l'accés a Internet durant deu mesos...Actualment però, està tot "tranquil". Però els Uigur segueixen lluitant contra l'estat.
Utilitzem la ciutat per fer gestions, propers visats que necessitarem per seguir el nostre itinerari, Uzbequistán, Turkmenistán, Iran. Dies per comprar unes bambes, gel de bany, fer bugada... fer vida de barri.
De nou en marxa cap al sud, destí Kasghar. Tenim dificultat per comprar bitllets de tren en llit, tot esta plè, és temporada alta i només queden seients. Així que decidim partir les 27 hores de viatge i fer-ho en dues etapes.
Primera etapa: Urumqui-Kuqa, on passarem un dia per descansar de les 17 hores de tren. Un tren com els d'abans, sense aire acondicionat, on les finestres i els ventiladoors refresquen lo just, on es barregen els olors de menjar i d'altres. Gent per tot arreu, converses de passadís, gent dormint en postures inimaginables. Hores interminables en un incòmode seient dur de plàstic, que s'enganxa en els nostres suats culs, compartint menjar amb els companys de viatge, jugant amb els nens, aprenent paraules en Uigur, llegint, planificant..
Per fi Kuqa, una ciutat en el desert enmig d'un petit oasi i rodejada de camps de petroli. Poc a fer, descansar, un passeig al migdia pel barri antic i poc més, gaudir de bonics somriures, mirar què fa la gent; veure estranyes costums, com fer servir una tetera per posar gasolina, descubrir l'últim model d'audi, i veure algún exemple d'una extrem costum, tapar els ulls als maniquís. Ja se sap que els ulls pintats d'un maniquí poden tornar boig a algú...
Comprar una síndria i tornar a l'hotel per descansar de nou, demà toca llevar-se d'hora, tenim 12 hores més de tren de kuqa a Khasgar.
De nou al tren, només han cambiat les persones, el mateix desordre, gent amunt i avall, gent que viatge sense seient que ocupa els seients dels que s'aixequen i que retornen als seus propietaris només apareixen.
Petita concessió per dinar, escapada al vagó restaurant, un clàssic en els menús xinesos, pollastre fregit amb pebrot verd i picant, verdures fregides i arròs; una rosa de tela plena de pols, una vetllada romàntica, a fóra, el desert que s'intueix a través dels vidres plens de merda...
Per fi arribem a Khasgar!
No hay comentarios:
Publicar un comentario