El cotxe postal que va a Dadal.

Definitivament, desplaçar-se per Mongòlia és tota una aventura. 

L'única forma d'arribar a Dadal és amb el cotxe postal, que hi va dos cops per setmana. Vam sortir dilluns d'Ulaanbataar amb autobús cap Öndörkhaan, una petita ciutat de l est, amb l'intenció d'agafar un vehicle que ens portés a Dadal. Però la sort no està del nostre costat i de cap manera aconseguim un vehicle per a anar a Dadal, així que pasem dos dies esperant la sortida dijous del cotxe postal. 

Dos dies en una petita ciutat de deu mil persones, poc més que tres carrers plens de pols, però amb quasi tots els serveis. Anades i vingudes preguntant si algú va a Dadal, preguntem al súper, a la benzinera, a la policia; en fi, no hi ha ningú que hi vagi. 

Dos dies intentant "fugir" mentre recorrem els carrers i els voltants, visitem un petit monestir, fem un picnic al riu, aprofitem per cosir, fer bugada i menjar un gelat fastigós de llet fermentada...

Per fi arriba dimecres a la tarda i anem a comprar el bitllets per sortir dijous al matí. No ens ho podem creure! demà és festiu i el cotxe postal no anirà a Dadal. Ningú ens ho havia dit, dos dies esperant per no res. Ja no podrem arribar a Dadal! el proper cotxe postal no surt fins dilluns que vé! I no podrem veure el festival del Naadam, una mena de jocs olímpics tradicionals on es realitzen carreres de cavalls, lluita i tir amb arc.

Una mica fustrats, decidim marxar dijous al matí cap a Ulaanbataar. Allà, també podrem gaudir del Naadam però sent la capital, ja ha perdut el seu encant de joc tradicional i s'ha convertit més en un espectacle...