Una frontera sota el mont Ararat.

Creuar una altra frontera terrestre després de tants mesos, és un tràmit més. Però aquesta, la que separa Iran de Turquía, és especial, és la darrera. La propera ja serà l'entrada a Europa. Creuar la frontera en un dia radiant sota el Mont Ararat també és algo màgic, sentir el vent en el meu cabell. Per fi s'ha acabat la obligació de portar mocador i tapar les caderes!

El Mont Ararat, segons el llibre del Genési, és on es va posar l'arca de Noé després del Diluvi Universal. 

Gènesi 2:4: "...que el disetè dia del setè mes, l'Arca es va detenir sobre les muntanyes d'Ararat..."

La frontera entre aquests dos països separa el territori del Kurdistan que està repartit entre Iran, Turquía, Syria i Irak, i on els kurds representen una població considerable. Només Iran i Irak reconeixen de manera oficial alguns territoris kurds (una província a Iran i una regió autònoma a Iraq). Un vast territori que forma un triangle entre el Mar Negre, el Golf Pèrsic i el Mar Mediterrani. Un país sense estat en guerra amb Turquía des de 1984, tot i que els inicis es remonten als anys 20. El 21 de març de 2013 el líder del PKK (Partit del Kurdistan) va anuciar l'alto el foc per iniciar un procés de pau. Darrera d'aquesta guerra, un munt d'interessos energétics, aigua, petroli, gas... i l'intent de Turquia d'eliminació d'aquest grup ètnic i la seva cultura mitjançant mesures coercitives, deportacions, reassentaments, prohibició de la llengua Kurda... en un intent per part de la República de "turquificar" tots els grups ètnics del país.

La nostra primera parada és Dogubayarguzir. Una ciutat fronterera, bastant conservadora, amb molts homes al carrer i moltes dones a casa i poc acostumats a trobar turistes en els últims anys. Malgrat tot, les quatre paraules en kurd que ràpidament aprenem, fan aixecar algun que altre somriure.
Dalt d'un turó dominant la ciutat, el Palau d'Ishak Pasa. Un palau de les mil i una nits, una barreja d'estils, otomans, perses, armenis...
Canvi en l'arquitectura, en l'escultura, canvi en el paisatge i en la cultura que rebem de bon grat.

El dia s'acaba ràpid, tot i que ha estat un dia intens; les últimes llums acoloreigen el Mont Ararat que domina la ciutat, i rapidament el sol s'amaga. Són les quatre i mitja i es fa de nit. Temps per descansar. Un poble fronterer entre Iran i Turquia, no té el millor ambient nocturn que diguem. La gent sopa cap a les 18.00 i després, la ciutat mor.