Al margen de valoraciones políticas obvias sobre un gobierno ultra religioso y conservador, que recorta y no respeta muchas de las libertades y derechos fundamentales de las personas, Iran es un pais donde la gente está por encima de todo ésto.
Aún existe un gran número de conservadores que dan soporte a una más que estúpida filosofía de estado y de vida, impuesta por un poder religioso que está por encima de todo, incluso de la política.
Pero mucha gente dice No, No! No al ultraconservadurismo beligerante, que ha marcado el gobierno de Ahmadineyad hasta hoy, el cual llegó al poder con una más que dudosa victoria.
Ahora toca abrirse, las primaveras de algunos países árabes, algunas manifestaciones contra el gobierno anterior y la victoria del moderado y aperturista Rohani, han obligado a aflojar al Líder Supremo del país, Khamenei, a su gabinete de estado y a admitir, contra su voluntad, a un sector más aperturista.
La gente está muy preocupada por la imagen que se proyecta de ellos en el exterior, gestos emocionantes de la gente hacia nosotros, como los ojos llorosos de una dependienta de supermercado, que mientras acariciaba el brazo de Mireia, le daba las gracias por venir a Iran. Como el regalo de una flor que le hace una chica y le dice "welcome" a Mireia... Como los calurosos y entrañables saludos a Ferran...
A la amabilidad y curiosidad de la gente, que contínuamente te pregunta por tu nacionalidad, que porqué visitas su país, se le ha de añadir el fervor que sienten por la liga española, no sólo viendo niños con camisetas del Barça, sino también chiringuitos callejeros...
La visión estereotipada que teníamos de que los hombres no se dirigen a las mujeres ni tampoco les dan la mano, sólo se puede aplicar a los más conservadores, muchos otros sí que la dan. Y a la inversa, muchas mujeres conservadoras tampoco han querido darle la mano a Ferran ni mirarlo mientras tranquilamente mantenían una conversación con Mireia. ¡Hasta han llegado a preguntarle a Mireia si él es su pareja sin preguntárselo directamente a él!
El único pero a este país es la comida. Aquí se han establecido muchas dinastías con influencia del norte y del sur, pero su legado sólo lo puedes encontrar en las casas particulares. En los restaurantes, además de los kebabs con sus mil versiones, que se comen también en chiringuitos, sólo unos pocos platos diferentes, el pollo con granada y el puré de berenjena con tomate, queso y yogur...! Y pan mucho pan, que se compra recién hecho y se lleva colgando del brazo. Y lo peor, han llegado los fast foods, que se extienden por cualquier lugar y ¡encima tienen muchos adeptos! Un contrasentido más, una muestra más de que el sentimiento de la gente no concuerda con el mensaje antioccidente.
Les ridícules prohibicions provoquen sovint divertides situacions i ingenioses maneres d'el.ludir-les.
Unes lleis que prohibeixen la bellesa de les dones, per contra un dels països del mon on s'operen més nassos. Tant en homes com en dones...
Un país amb poques opcions de vestir per les dones. Obligades per llei a tapar-se el cabel, el coll, les voluptuoses caderes i els tentadors braços i cames, es poden identificar cinc tipus de vestimenta:
Les conservadores que es posen, a més a més, el chaddor, el llançol negre que et cubreix per complet i així es difuminen les formes i disipen els pensaments dolents dels mals homes...
Les que porten el chaddor perquè està de moda, amb els diferents disenys i transparències que fan que encara estiguin més temptadores, tot i que per sota van molt modernes. Potser tenen un conflicte entre els seu pensament modern i el de la seva família tradicional?
El tercer grup, les més "fresques". Contra la imposició, algunes valentes porten al límit la obligació del mocador, ideant sistemes per portar el vel a la part de darrera del cap, mostrant així el seu cabell. Uns pompons multicolors que aguanten el mocador que li falta un dit per a que caigui i deixin veure les metxes, colors i pentinats diferents que porten. Que per cert, se'ls deuen fer a casa seva perquè no hem vist absolutament cap perruqueria pel carrer.
El quart, la que no porta chaddor i no va tan extremada, amb el mocador ben col.locat, o sigui, les noies "normals i decents"...
I les turistes, una variada, colorida i discordant moda de "todo pega". De vegades semblants a Doña Urraca, doña Rogelia...
Contínues caigudes de mocador i continues advertències de: "Mireia, el pañuelo", que fan escapar més d'un somriure a la població iraní... I fora de categoria, els vestits de nit...
Deixant de banda aquesta visió del carrer, l'altra és la de les fotos i murals dels milers de caiguts en la guerra Iran-Irak, que omplen els carrers. Sorprén l'edat, alguns nens, que van ser utilitzats com a voluntaris per desactivar mines anti persones! Són presents en els carrers de totes les poblacions, utilitzats, a l'hora, per consolidar el sentiment nacionalista.
Desplaçar-se per Iran en transport públic per recórrer grans distàncies és comfortable, bones connexions amb busos VIP, que semblen de class Bussines d'un avió, i una bona xarxa de tren. El problema és per connectar curtes distàncies, que es fa o amb busos destartalats que no sempre passen, fent que al final hagis d'agafar un taxi compartit o no, amb les corresponents dures negociacions i timos... Els taxistes, una raça igual a tots els països...I finalment, el transport públic urbà, on els busos tenen llocs reservats al final per a les dones i al principi per els homes. Amb entrada per portes diferents, és clar...
I què dir de la conducció a Iran, tant per homes com per dones, que també porten taxis i autobusos. ¡Una bogeria! molta velocitat i dificultat per creuar els pasos de peatons, no respectats per cap vehicle i que fan que la situació es converteixi en estressant. A no ser que et posis al costat d'una persona que en aquell moment passi i que et faci d'escut humà entre tú i el tràfic...
Viajar por un país con tantas restricciones hace que te veas envuelto en situaciones absurdas como cuando se te vuela el velo, cuando te da por cantar en la calle y no se puede...Sin embargo, algunas se convierten en extremadamente sancionables, como ser detenido por tocar la guitarra en la calle o ser homosexual, que supone pena de muerte...
La moneda, el rial, tan devaluada y con tantos ceros que se ha inventado una nueva moneda, el "toman", que equivale a diez rials. O lo que es lo mismo, quitar un cero a todos los precios, con la consiguiente locura para los turistas que nunca saben si el precio está en tomans o rials. Menos mal que la gente es honrada...
Tot i ser un "país asexual", algunes lletres ens provoquen més d'un somriure al recordarnos certes parts de'l anatomia humana... I d'altres que... els números del datafon en persa, on està la Meca, el Super Mini, l'òptica, l'últim concesionari Telefunken del mon, les catifes perses, els fotomontatges i la Cola persa.
Al final, tot ha sigut més relaxat i agradable del que esperavem. Una visió molt diferent de la gent d'un país, que els mitjans de comunicació tracten d'una manera poc justa. Igual que el boicot internacional contra Iran, del que són únics afectats la gent del carrer. I que companyies com Coca Cola, Peugeot, Samsung, Apple... sembla que no el respecten.
1 comentario:
Han sigut apassionants els relats de la vostra estada a l'Iran. Un país molt desconegut per quasi tots. Gràcies. Sergi
Publicar un comentario