Un breu resum d'Uzbekistan

Uzbekistán, l'exrepública soviètica menys soviètica i més musulmana, encara que molt moderada. En teoria, un país democràtic, a la pràctica...Durant aquests vint anys de govern del mateix president, els líders de l'oposició han anat patint petits accidents alguns amb fatal resultat, d'altres han acabat a la presó o l'exili. El president, és l'amo i senyor de tot. La presència policial, omnipresent, sembla que controla els moviments de tothom. Tot i que cap al turista, no hi ha cap mena d'assatjament. Encara que estàs obligat a registrar-te davant la policia en cada ciutat; gràcies que els hotels s'encarreguen d'aquesta feixuga tasca! Tot el dia amb el passaport i el paperet del registre a sobre, no te l'oblidis i justament aquell dia te'l demani la policia! A nosaltres no ens l'han demanat, però. Un país amb un territori majoritàriament desèrtic, encara que plè de grans rius i canals que permeten la vida a les ciutats i que permet el principal conreu del país, el cotó i la gespa de la capital. No van tenir prou amb dessecament del Mar d'Aral, juntament amb els seus socis, Rússia i Kazahastan que segueixen malbaratant l'aigua. Uns genis en la gestió de l'aigua... Al marge de males polítiques civils i mediambientals, Uzbequistan manté l'atmosfera romàntica de la "ruta de la seda" gràcies a l'amabilitat i l'hospitalitat de la gent, una bellesa no només interior; una bellesa que es manifesta en les seves mirades, en elsseus ulls, tot i que de tant en tant, l'arraigat costum de portar les celles molt peludes i juntes, n'espatlla algunes. I els somriures, els daurats somriures, no hi ha somriure sense una dent daurada, quantes més millor! Així, l'ideal de bellesa d'una família tradicional seria, una noia o noi amb ulls bonics, celles juntes, dent daurades i cames peludes en els dos casos. Amb un pretendent d'aquestes característiques està assegurat el casori, ben joves als 18, 19 anys i tenir molts fills, mínim dos i ben aviat, o sigui en el primer any. Sembla que la vida sense fills no té sentit pels Uzbecs. Ciutats i estats en mig d'una de les més importants vies de comunicació, la ruta de la seda, que durant segles van ser la base d'un intercanvi cultural, econòmic i social sense precedents que va permetre que arribéssin a Europa productes totalment desconeguts fins al moment, com certes especies, el paper, la pasta etc. Illes de pau en un món ple de bàrbars, de guerres, lladres, destruccions... A diferència d'altres països com Kazahastan i Kirguistan, que eren nòmades, la gent d' Uzbequistan és d'una cultura sedentaria, cosa que ha fet que estigui més arrelada a la seva terra, deixant un ric legat religiós i arquitectònic, fent que sigui un país turístic. Dels països de l'Àsia Central, és un dels pocs que conserva antics edificis, carrers, monuments, bazars... Ginggis Khan, Stalin i algún que altre rus, van fer tot el possible per malmetre o destruir el patrimoni cultural i històric d'algunes nacions. Han estat uns dies de somni, en ubicacions pròpies de contes de "Les mil i una nits", les quals es van inspirar en histories d'Uzbekistan, Iran, India... com queda constància en els noms de les botigues de souvenirs, Ali baba i els 40 lladres, Sherezade, La catifa voladora... L'únic però, potser, és la gastronomia, ideal per quinze dies però segueix sent exactament igual que fa uns mesos. Cal remontar-se a Kashgar, a la Xina musulmana, on el corder va passar a ser part molt importat en la nostra dieta, encara que els "manti", una mena de raviolis farcit de verdures i corder estan boníssims! A l'igual que els ossos d'albercoc que es mengen com a fruits secs.

I enrera queden les piles de milers de Soms, la moneda uzbeca, que ens han fet perdre molt de temps contant centenars de billets de 1000...