22 de juliol de 2013

La terra de Chinggis Khaan, un breu resum de Mongòlia.

El que fou en el seu dia un vast imperi que s'extenia des de Korea a Hongria i fins l'actual Irak i que tenia la capital a Beijing, és avui un país que queda molt lluny del seu gloriós passat.
Un país tres vegades més gran que Espanya, amb només tres milions de persones aproximadament. Una gran extensió de terra sense ningú, un gran espai natural; al centre i nord del país, milers de kilòmetres de praderies pràcticament verges que et donen la sensació, que la darrera vegada que algú va trepitjar aquell tros de terra, potser va ser Chinggis Khaan. I al sud, el desert del Gobi amb els seus espectaculars i àrids paisatges.
Un país que viu a cavall entre la modernitat de la capital i la vida nòmada, que s'articula entorn el ger. Una vivenda fàcilment montable i transportable formada per un esquelet de fusta, una cobertura de feltre per aïllar-la del fred i una capa de lona per aïllar-la del vent i de la pluja. Això és tot. I que un pot plantar allà on vol. El seu preu, al voltant de mil euros, segons la mida. 
L'interior ben funcional; uns quants mobles, no molts, un parell de llits i l'estufa de llenya que escalfa i fa de cuina. Fora del ger, una placa solar, una antena parabòlica, una canasta de bàsquet i allunyada uns metres, la letrina; un agradable passeig enmig de la nit sota el cel estelat, per fer les teves necessitats. Envoltant el ger, els animals: cabres, ovelles, cavalls, yaks i camells, en una desproporcionada quantitat i que omplen els paisatges. Una economia basada exclusivament en la ramaderia.
La cuina de Mongòlia és un clar reflex d'aquesta vida nòmada, austera i basada en els productes làctics (airag -llet de cavall fermentada-, iogur sec, mantega i süütei tsai -té amb llet i sal-) i en la carn (sobretot xai, cabra, vedella a l'estiu i cavall, a l'hivern, ja que és més calòrica). És una cuina molt monòtona i greixosa: fideus amb corder, khuushuur (creps de corder), buuz (raviolis farcits de corder)... amb una quasi nul.la presència de vegetals i fruita.
I vodka, molt de vodka! que en ocasions és fet servir com a ofrena, en els seus ritus xamànics que practiquen juntament amb el budisme. Són molt supersticiosos i contínuament trobes montículs de pedra (ovoos) als camins per tenir un bon viatge i dins als gers, molts amulets i normes de conducta per prevenir la mala astrogança.
La ciutats tenen una peculiar estructura, a cavall entre nomadisme i urbanisme. Un carrer principal amb un centre econòmic-administratiu i una fusió d'edificis i de gers que li dóna un cert aire de xabolisme. Són molts segles amb el modus de vida nòmada, que encara està molt arrelat.
Viatjar per Mongòlia no resulta fàcil. La bàsica xarxa de carreteres, sovint ocupada per animals, i la carència d'un sistema regular de transport públic, fa difícils els desplaçaments. Quasi tothom té cotxe propi que sovint admet autoestopistes, amb preus econòmics pels locals i desorbitats pels estrangers. Això fa que la opció més eficient o més adient per viatjar, sigui llogar un cotxe amb xofer, a no ser que vulguis passar-te tres dies esperant que algún cotxe postal et porti a Dadal... O disposis d'un cavall, per desplaçarte per un país on els cavalls, són una part molt important en la seva vida. Com ho van ser per l'omnipresent Chinggis Khan, heroi nacional i que dóna nom a carrers, cerveses, vodka...
Chinggis Khaan, algú molt diferent del barbar que ens van ensenyar a escola. Un gran estadista que va saber unir a milers de tribus diferents, respectant les seves diferents religions i cultures, i que va inventar la diplomàcia.
Se'ns acaba el visat. De nou cap a la Xina, una Xina que ven segur serà diferent de la del sud.