L'altra Samarcanda.

Samarcanda. El que va ser un dia el cor de la ruta de la seda és avui, en realitat, dues ciutats, la monumental pels turistes, una ciutat moderna, amb grans avingudes i boulevars, molts arbres, gespa i jardins on es malbarata l'aigua i la Samarcanda del dia a dia, de la gent, separada per un mur. Un mur que separa els turistes dels barris on viu la gent. Un mur amb portes que es poden tancar amb clau. Un mur de la vergonya.

Carrers mal pavimentats, abocadors al costat de les cases... Mentrestant la gent viu; alguns bé, d'altres pitjor. Famílies que no poden portar els nens a escola perquè no tenen prous diners ni cap ajuda del govern; això sí, luxe i despilfarro, per fer-ho més fàcil al turista, cal donar bona impressió i fer rentables les empreses turístiques del president. Cal recuperar el que s'inverteix!

Gent que no té res però que ho dóna tot. La gent continua sent feliç i fent feliços als turistes que s'escapen de la Samarcanda monumental, convidant-los a un te, intercanviant salutacions i petites converses sobre tres temes: Barça i l'eterna discussió de si és millor jugador Messi o Iniesta (de moment l'opinió es decanta cap al segon), si estem casats, si tenim nens i perquè no en tenim i sobre l'aspecte físic del Ferran, a qui absolutament tothom els recorda a un personatge turc, al Sultàn Suleiman...Boníssim!

Carrers que ens recorden els pobles de la Ribera, el Priorat... on se surt a la fresca al caure lo sol, a xerrar, a jugar, a escombrar... i boniques i petites mesquites que amb la seva bonica decoració al.legren alguns racons.

Basars amb suculentes magranes plenes de rubís i preciosos vestits que fan que la Mireia es desesperi buscant "algo sencill". d'un sol color, sense dibuixos, purpurines i lentejueles, que li cobreixin els malucs per poder anar a Iran!
I retrobada amb un grupet que vam conèixer a Tashkent i sopar de comiat abans de deixar Samarcanda.