Un paper higiènic que rasca molt.

Avui ha començat el curs escolar a Karakol i els carrers són plens de blancs pompons en els caps de les nenes que van cap a l'escola. La petita ciutat a l'est del llac Issik-Köl comença a cobrar vida. Estudiants, treballadors, cotxes, soroll...avui Karakol es desperta.

Tres dies abans, quan vam arribar, la població era una mena de ciutat fantasma, ningú pel carrer, tothom de vacances i dos turistes que deambulen amb la sensació d'estar en una ciutat de la ex república soviètica abandonada. Tot i així perdent-nos pels carrers, es troben bonics edificis de l'època d'esplendor de Karakol, quan aquesta era una ciutat postal fronterera amb Kazajstan, que rebia rics mercaders i comerciants durant el segle XIX.

Una població que fa pensar en si la independència de la URSS va ser positiva. 

- Sí, i tant!- afirma en Talai, el senyor que ens acull a casa seva durant aquests dies. 

- El comunisme mantenia a tothom al mateix nivell, mínim amb les cartilles de racionament, però ningú podia tenir contacte amb l'exterior ni prosperar, excepte una classe de privilegiats. Ara, tots tenim una terra privada per conrear i podem treure'n profit. Si un vol, és clar.-

- El comunisme és per als que no volen treballar i que depenen del papà govern que t'alimenta. En canvi, ara, qui és pobre i cau en l'alcoholisme (un problema per aquí) és perquè no vol treballar la terra que ara és seva i no com abans, que fins i tot el lloc on vivies era del govern.-

És una de les diferents opinions que hi ha entorn al tema.

- La pena, que tothom vol parlar rus perquè està de moda i el kirguís dóna l'aparença de que ets de baix nivell cultural.- 

Dies per recuperar-se d'unes molèsties intestinals, normal viatjant durant tant de temps! El suau paper higiènic Kirgiz, que s' assembla més a l'escorça d'un pi i que no té res a veure amb el suau i sedós paper del famós gosset de la tele...

Per acabar de definir el nostre itinerari. Tenim ja l'acceptació del visat d'Iran i ara hem de treballar per a obtenir els dos darrers, el de Uzbequistan i Turkmenistan. De nou, fotos, papers, mails a les ambaixades, etc.

El diumenge, com és tradició per aquestes contrades, per passejar pel mercat de bestiar.

I quan les molèsties intestinals que van i venen, ho permeten, petites excursions pels voltants.