Владивостоk

Per fi Vladivostok. La boira, la pluja i el vent fan que l'arribada en vaixell encara sigui més misteriosa; fa estona que naveguem entre grues i vaixells de guerra. La ciutat segueix amagada darrera la boira, mantenint la intriga per a dos viatgers que romanen a coberta, nerviosos per l'arribada a un nou país. Com serà la ciutat, com serà la gent?

La marcialitat i els uniformes a la frontera encara fan més dura la imatge del nou país. Una veu surt de darrera del monitor de l'escanner - de donde sois?-, ens parla en espanyol un policia de fronteres que té família a Alacant! Ens relaxa parlar una estona amb ell. 

Sortim al carrer i la ciutat te un aspecte decadent, el dia gris i emboirat accentua la sensació. És una sensació estranya, tot ens resulta familiar, inclús el nom d'algún dels carrers. Tot i estar en l'extrem del continent asiàtic, es respira un aire de ciutat europea, cafès, restaurants, i la gent... una barreja de races on domina la típica fesomia eslava. Molts d'ells semblen els dolents d'una peli de James Bond i elles noies Bond. De primer moment, ens semblen tancats i una mica esquerps, però, darrera de la primera impressió trobem somriures i amabilitat. 
Passem tres dies entre edificis zaristes, imatges de la URSS i molta presència militar. La ciutat i els voltants estan plens de forts, construïts a principis del segle passat per defensar-se del atacs del japonesos. Vladivostok és el port militar més important de Rússia. I va estar tancada als estrangers fins al 1992. 

L'últim dia surt el sol, la ciutat canvia completament, la gent passeja, gaudeix del sol, del mar... 

Després de cinc mesos, hem canviat el menjar amb "palillos" per coberts, i l'arròs per pa i el desitjat formatge! i menjar molt proper al nostre.